ALS PEUS DEL MONT BLANC (Courmayeur, Vall d’Aosta, Itàlia)

 

En dies clars i radiants, des de la balconada lateral de les valls Veny i Ferret (Courmayeur), el Mont Blanc no es posa el capell. Així ens mostra la seva cara més imponent i salvatge. Les immenses glaceres descendeixen entre agulles de granit, mentre les parets verticals i els cims nevats creen un paisatge d’una força extraordinària. Els prats alpins de les valls, els seus boscos de làrixs i els torrents cristal·lins aporten contrast i serenor a un escenari dominat per l’alta muntanya. La llum transforma contínuament el massís, tenyint-lo de tons daurats a l’alba i al capvespre. Caminar per aquests indrets és sentir la grandesa dels Alps, envoltat de silenci, natura i una bellesa que perdura per sempre.

COURMAYEUR

Courmayeur és una vila alpina amb unes 3.000 ànimes i amb una història que es remunta a l’edat mitjana, quan era un petit nucli de muntanya dedicat a la ramaderia, l’agricultura i el comerç a través dels passos alpins. Més endavant, l’explotació de mines i el descobriment d’aigües termals van impulsar-ne el desenvolupament, fins a convertir-la en una de les primeres destinacions d’alpinisme dels Alps. Situada als peus del Mont Blanc, al capdamunt de la Vall d’Aosta, gaudeix d’un enclavament excepcional envoltat de glaceres, boscos i cims majestuosos, que la converteixen en una porta privilegiada cap a alguns dels paisatges més espectaculars d’Europa.

La toponímia de Courmayeur

Com sorprèn de primer aquesta vila és el seu topònim. Un nom francès a Itàlia? De fet, no del tot francès. La hipòtesi etimològica més acceptada del topònim ens fa entendre que Courmayeur significaria aproximadament «la cort del batlle» o «la finca del major». Efectivament, el terme arpità cour (‘cort’, ‘mas’ o ‘granja’) i mayeur, derivat del llatí major, que designava el batlle, administrador o cap local semblen una explicació etimològica força aproximada.

Courmayeur no és l’únic topònim que ens sorprèn.  Observem, si no, els noms d’algunes parades de bus de les pròximes valls Veny i Ferret; per exemple: Larzey, La Saxe, Notre Dame de La Guérison, La Visaille, Planpincieux, Le Pont, La Vachey o Ferrachez. Tot té la seva explicació, però. D’una banda, la vall d’Aosta va formar part dels dominis de la Casa de Savoia fins al segle XIX; la llengua administrativa i de cultura era el francès. D’una altra banda, a la vall s’hi parlava l’arpità (francoprovençal), una llengua romànica diferent del francès i de l’italià. Aquesta és la raó per la qual molts topònims locals tenen una forma francesa o arpitana. Consultant els mapes, trescant pel llom de La Saxe, podem comprovar l’arpità: Lechey Damon i Lechey Desot; és com dir «Lechey d’Amunt» i «Lechey d’Avall». Ves per on.

Avui dia, encara que Courmayeur és un municipi italià, la Vall d’Aosta és una regió autònoma bilingüe, i tant l’italià com el francès són llengües oficials. Aquesta doble tradició lingüística explica que el nom Courmayeur s’hagi conservat sense italianitzar. Ara m’explico per què quan vam entrar a l’Albergo Del Viale la mestressa, veient les nostres cares forasteres, ens va demanar si parlàvem francès; és una de les llengües que encara dominen la generació dels més grans.

TRESCA QUE TRESCA – 5 rutes

Ja fa uns anys havíem passat per Courmayeur fent el Tour del Mont Blanc (TMB). Fèiem travessa i passàvem una mica accelerats, sense gaire temps per badar per aquests paratges dominats per l’alta muntanya. Aquest cop ens vam proposar explorar a pas lent, en cinc jornades, l’abast de les valls Veny i Ferret a aixopluc de l’imponent i omnipresent Mont Blanc; per això vam establir el nostre campament base al bell mig de la vila de Courmayeur, per no perdre passa. Per si el lector té curiositat, aquí trobarà les cinc rutes amb tots els ets i uts i amb imatges espectaculars de cada indret: 

1.  La Suche i Tirecorne, des de Courmayeur. Una ruta circular d’aproximació i reconeixement de l’entorn, entre làrixs, avets i prats alpins.
2. Rifugio Walter Bonatti, des de Lavachey. Un recorregut circular d’un petit tram de la vall Ferret; una vall que fascina la mirada dels ulls que la volen contemplar.
3. Rifugio Bertone i Mont de La Saxe. Ruta circular des de la vall Ferret per contemplar una altra perspectiva de Courmayeur i la vall d’Aosta.
4. Rifugio Elena i Gran Col Ferret. Un recorregut circular pel darrer tram de la vall Ferret fent ascensió fins als 2.536 m per guaitar les carenes monumentals de Suïssa. Des del Gran Col Ferret, la vall Ferret i el Mont Blanc són un espectacle espaterrant.
5. Rifugio Maison Vieille, Llac Chécruit i Rifugio Monte Bianco. Aquest tram de la vall Veny és considerat com la gran balconada del Mont Blanc.

FLORA – Prats alpins i voracamins

Caminar sota l’ombra generosa de làrixs monumentals és un autèntic bany de bosc. El làrix europeu (Larix decidua) és una conífera nadiua dels Alps que acompanya els senderistes que tresquen pels aiguavessants de Chécruit (vall Veny) i La Saxe (vall Ferret). La seva ombra generosa i acollidora li atorga qualitat de bosc encantat; la flora del sotabosc és escassa, però. Tanmateix, si el senderista aixeca el cap, potser podrà albirar la silueta imponent del Mont Blanc entre les agulles dels làrixs i entendre el perquè del seu nom!

Sortim del boscatge i arribem als prats alpins. Aquí l’eclosió de colors florals és més que generosa; és esbalaïdora! Cada família colonitza el seu redol. Vora camins, el llorer de Sant Antoni (Chamaenerion angustifolium), de la família de les onagràcies, fa de base d’una imatge panoràmica. Més enllà, un planter de genciana porpra (Gentiana purpurea), de la família de les gencianàcies, contrasta amb el verd del prat. A 2.400 m, arribant al Gran Col Ferret, la regalèssia de muntanya (Trifolium alpinum), de la família de les fabàcies, ha establert la seva residència permanent.

El singular card espinós (Cirsium spinosissimum), de la família de les asteràcies, resalta per la seva estatura entre més diminuta que sobreviu en aquestes altures. Per tot arreu, això sí, la família de les campanulàcies, esquitxa prats i camins amb taques de blaus intensos (Campanula rotundifolia), blaus delicats (Campanula persicifolia) o de blaus més blanquinosos vestits amb l’elegància de la barba (Campanula barbata); per citar-ne alguns exemplars. Per tot arreu també, el groc intens de l’espunyidera (Gallium verum), de les rubiàcies, il·lumina els encontorns. I, per tot arreu també, el fúcsia intens del gerani de bosc (Geranium sylvaticum), de les geraniàcies, atrau la mirada del caminant. Aquí i allí, qualque orquídia fa una taca diminuta de color intens, com l’orquídia olorosa negra (Gymnadenia rhellicani), nadiua dels Alps occidentals. També, amb una mica de sort, et topes amb l’espectacle de la flor del marcòlic vermell (Lilium martagon) de les liliàcies.

Aquestes són només algunes de la gran varietat d’espècies que els nostres ulls han captat trescant per Courmayeur i les valls Veny i Ferret. Efectivament, a ulls dels botànics més entenimentats no són més que «vulgaritats»; tanmateix, la seva bellesa ens ha tornat a captivar, per molts cops que les hàgim albirades.

Ai las, no, aquest cop no hem pogut albirar en el seu hàbitat natural ni la «Flor de neu» (Leontopodium alpinum), ni la «Regina delle Alpi» (Eryngium alpinum). Per poder admirar aquestes dues belleses -i també la Saussurea alpina, dedicada a Horace-Bénédict de Saussure, (metge, botànic i alpinista que va escalar el Mont Blanc l’any 1786)- hem hagut d’atansar-nos al Jardí Botànic Alpí Saussurea, a 2.200 m, amb l’Skyway Monte Bianco. Ho hem fet i aquí consten les tres:

Salut i natura.