LA MIRADA NORD ENLLÀ … (Formentor i La Victòria, Mallorca, IB)

A Mallorca, la Serra de Tramuntana té uns límits geogràfics bastant clars, però no un “km 0” oficial i únic que tothom accepti sense matisos. També sense matisos, aquesta serralada s’estén aproximadament 90 km, de sud-oest a nord-est. El seu inici seria la zona de l’illa de la Dragonera i Andratx; el seu final, el Cap de Formentor (Pollença). Tanmateix, sempre es poden considerar alguns matisos de més. Els geògrafs i geòlegs més entenimentats han consensuat el final de Tramuntana. Sens dubte, és el Cap de Formentor, amb la seva mirada feréstega i esperó nord enllà. Tot i això, no hi ha consens en el punt d’inici. És l’illa de la Dragonera? És Andratx? És Calvià?

Personalment, seguint sensacions emocionals, no faré gens de cas al consens acadèmic de l’indret que es considera el final de la Tramuntana. Per a mi, sí que ho és l’ufanós Cap de Formentor, només faltaria. Tanmateix, també vull fer compartir aquest honor al més humil i reposat Cap des Pinar (península d’Alcúdia). He arribat a aquesta conclusió, estrictament personal, després de trescar les dues penínsules durant una setmana en què el gegant Tramuntana brufolava de valent des del seu refugi a la vall del Roine. Les dues contrades reben les esbufegades de la tramuntana per igual; comparteixen veïnatge. El territori de les dues penínsules deixa de ser amable i es torna feréstec i dramàtic. Les dues “lluiten les ventades”, tot mirant nord enllà.

DUES BADIES – DUES PENÍNSULES
Tresca que tresca …

Badies d’Alcúdia i Pollença – Serra de Tramuntana al fons; des de sa Talaia d’Alcúdia

El conjunt geogràfic format per les badies d’Alcúdia i de Pollença, al nord-est de Mallorca, constitueix una unitat litoral d’una gran riquesa i complexitat. Separades per la península de la Victòria (Alcúdia), aquestes dues badies ofereixen un contrast geomorfològic notable. La d’Alcúdia, àmplia i oberta, presenta platges llargues i suaus amb aigües poc profundes; la de Pollença és més tancada i abrupta, amb relleus escarpats, penya-segats que trenquen l’alè i aigües més profundes. A partir de la segona meitat del segle XX, aquest territori ha anat experimentant una transformació social profunda. Activitats tradicionals com la pesca i l’agricultura han anat cedint pas al turisme; turisme massiu a la zona d’Alcúdia i amb un perfil més discret a la zona de Pollença, amb turisme cultural i residencial.

Durant una setmana, amb camp base al centre històric d’Alcúdia i cinc jornades de tresc, s’ha pogut admirar i gaudir de la bellesa esbalaïdora d’aquest conjunt de badies. Semblen les dues cares d’un mateix paisatge mediterrani en conjunt harmònic.  D’una banda, a Alcúdia, l’horitzó s’obre generós amb una platja daurada immensa de claror radiant; un espai que respira amplitud. D’una altra banda, a Pollença la mar s’endinsa entre les muntanyes i penya-segats de la Serra de Tramuntana. Allí els radiants verds turquesa de les aigües es fonen amb les tonalitats de verds dels pins i alzines i els grisos de les roques. La llum és més matisada i cada horabaixa sembla una pintura canviant. Entre ambdues, el paisatge esdevé un diàleg entre força i calma, entre verticalitat i horitzontalitat. És una bellesa que no només es veu, sinó que s’habita, es respira i queda gravada amb una serenor persistent.

A ritme lent, tresca que tresca, aquestes són les cinc rutes amb la seva descripció, suggeriments, imatges i altres detalls que podrien ser del teu interès:

Lo Pi de Formentor

Miquel Costa i Llobera (Pollença, 1854 – Palma, 1922), un capellà que morí predicant -literalment-, va contribuir a dignificar i enriquir el català, gens considerat com a llengua de prestigi a la Mallorca de les hores. L’any 1875, als vint-i-un anys, va escriure Lo pi de Formentor; potser, el poema més conegut de la literatura mallorquina. A finals del segle XX, va ser popularitzat per Maria del Mar Bonet en versió musicada (Àlbum Jardí Tancat, 1981). Aquesta composició poètica se sol identificar amb el paisatge feréstec de la Serra de Tramuntana de Mallorca. El poema fa referència a un pi concret, que el jove poeta va descobrir de la mà del seu amic i cosí Pere Llobera durant una trescada per la possessió familiar, prop de les Cases Velles de Formentor, a l’indret de Pedra Alta. Miquel Costa i Llobera va convertir el pi en una presència humanitzada que proclama un missatge de resiliència, afirmació vital i crida espiritual.

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger;
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.

Malauradament, aquell pi que Costa i Llobera va descobrir i fer famós, no va resistir les ventades o el pas del temps. Tanmateix, podreu trobar el seu digne substitut -galant, ufanós, jovenívol i exposat a les ventades-, baixant del coll de la Bretxa pel Camí Vell del Far, al final d’un dels darrers revolts.

El Camí Vell del Far

El Camí Vell del Far de Formentor, al municipi de Pollença, és una obra d’enginyeria que combina amb una elegància sorprenent la tècnica i el respecte pel paisatge. És un camí de ferradura d’uns 12 km que naix a Cala Murta i fou bastit entre 1857 i 1859  per facilitar la construcció i l’accés al Far de Formentor (1863). Aquest camí serpenteja per una orografia abrupta, superant desnivells pronunciats amb una successió de revolts tancats que semblen dibuixats amb precisió artesanal. L’enginy rau en la seva adaptació al terreny: els marges de pedra seca sostenen la via sense trencar l’harmonia amb l’entorn, mentre que el traçat evita pendents excessius. Cada corba ofereix noves perspectives sobre els penya-segats i la mar, convertint el trajecte en una experiència tant funcional com estètica. Aquesta obra d’enginyeria és un testimoni viu de la capacitat humana per integrar infraestructura i natura amb una estampa de bellesa fascinant.

El Camí Vell del Far va perdre la seva funcionalitat primordial l’any 1951, quan es va inaugurar la nova carretera del Far (Ma-2210). D’una banda, la seva construcció va malmetre trams del traçat del Camí Vell; d’una altra banda, la manca d’ús va propiciar el deteriorament progressiu del camí. Tanmateix, l’entusiasme de noves generacions de senderistes ha reviscolat l’ús d’aquesta via en els últims temps. Tant és així que, el Consell de Mallorca està duent a terme tasques de restauració del camí i l’ha integrat a la Ruta de Pedra en Sec (GR-221; etapa 8, des del refugi del Pont Romà fins al Far de Formentor).

Salut i natura,
esporqueret

Deixa un comentari