Es porqueret va néixer al Figueral de sa possessió d'es Pou Nou; d'això ja fa moltes llunes. Mon pare, el tio Miquel i sa tia Catalina eren els amitgers d'es Figueral; un bocinot de terra de 40 quarterades vestit de figueres per alimentar els porcs. Jo n'era es porquer, des de ben petit. També, de ben petit i com bon foraviler, ja m'agradava trescar: entre es Pou Nou, ses Rotes i els Bessons no quedava racó sense descobrir. Ho feia, sempre que mon pare em deixava, amb so meu cosí Martí; es meu millor amic d'infantesa. Això només passava els capvespres de diumenge i/o dijous; més aviat 'o' que 'i' (un temps, els dissabtes anàvem a escola tot lo dia; els dijous de capvespre, però, teníem punt). Aquells capvespres eren sempre condicionats a què haguéssim fet bonda, o que no ens manessin altres feines. Ai las, i com n'eren de desitjats aquells capvespres! Tanmateix, es meu passat no crec que importi gaire, ni que sigui gaire rellevant. El que sí que crec rellevant és comentar que, després de moltes llunes, "esporqueret" encara acarona aquells somnis d'infantesa: trescar, observar l'entorn, aprendre dels que saben, gaudir i defensar la natura. Crec apropiat, també, fer esment de l'objectiu o propòsit d'aquest bloc: obligar-me a escriure en la meva llengua (habilitat que em va estar vetada aprendre de més jove); descriure camins, viaranys i vivències i deixar-ne constància. Cap més pretensió que aprendre de l'entorn, tot fent camí. Si hi ha algun lector amistós, espero i desig que gaudeixi el relat; i em farà content, també.