TRES COLADES I DOS SALTS (La Garrotxa, Girona, CAT)

L’antic molí fariner del Fondo, documentat des del segle XIII i ubicat sobre colades basàltiques, és una de les icones més significatives de Sant Joan les Fonts. Generacions de farines van passar per les seves moles. Amb el pas del temps, va ser adaptat de molí fariner a molí paperer; i així fins als anys 60 del segle passat. El Molí del Fondo roman com a testimoni de la tradició agrícola, industrial i tecnològica de la contrada alhora que simbolitza la convivència entre natura, història i treball humà. Avui dia, restaurat i museïtzat, permet als visitants entendre com l’aigua i la geologia han encunyat la història amb la identitat de Sant Joan les Fonts.

Tanmateix, cal no quedar-se a mig camí de la història i la bellesa de l’indret; cal atansar-se a alguna de les mirandes naturals del Fluvià o trepitjar les columnes basàltiques de la seva llera per contemplar el Salt del Molí del Fondo. L’aigua del Fluvià es precipita 13 metres avall amb força sobre el mur de basalt negre d’erupcions volcàniques d’antuvi en un espectacle enlluernador. La llum, l’aigua remorosa i la frescor del boscatge atorguen a l’indret bellesa i harmonia. Un indret on sí que cal badar una bona estona.

RUTA DE LES TRES COLADES

Cal fer una passejada més que agradable vora la riera de Bianya per a arribar als Cingles de Fontfreda. Allí l’imponent penya-segat s’ha convertit en un immens fresc on l’erosió del riu ha deixat la seva incomparable petja artística; ni en Miquel Barceló podria imitar un llenç d’aquesta mida! El conjunt geològic de la paret es va anar esculpint amb les colades de tres erupcions volcàniques successives durant el quaternari. La colada més antiga -provinent dels volcans de Batet de la Serra- fou dipositada sobre sediments fluvials ara fa uns set-cents mil anys (“abans d’ahir”, en temps geològic). Aquesta és la colada base d’aquest gran llenç on resten a la vista les columnes basàltiques prismàtiques formades pel refredament lent de la lava. Sobre aquesta colada hi resta la intermèdia, d’origen indeterminat i de fa uns cent cinquanta mil anys. La tercera colada, molt més esmicolada, prové del volcà de Garrinada (Olot) ara fa uns cent vint mil anys. Resulta interessant poder observar tant les estructures en prismes verticals com les diàclasis horitzontals que són l’evidència de la contracció tèrmica del basalt. És aquest un emplaçament on també cal restar embadalit una bona estona; el seu interès no és només paisatgístic, és també científic.

• Les Tres Colades – Riera de Bianya – Molí Fondo
  • Vegeu detalls d’aquesta ruta (mapa, imatges i suggeriments)

RUTA DEL SALT DE SALLENT

El Salt de Sallent sí que em resultava familiar. Cal especificar, però, que es tracta del salt situat a Sant Privat d’en Bas. A Catalunya hi ha nou salts amb el nom de “Sallent”, sis dels quals es troben a la Garrotxa. Curiosament, els sis de la Garrotxa es caracteritzen per portar molt poca aigua o gens ni mica! La major part del temps es converteixen en degotalls.

Els nou “Sallents” per ordre d’altura i localització:

• La Sallent (220 m) – Caldes de Boí, Alta Ribagorça
• Salt de Sallent (115 m) – Rupit, Osona
• Salt de Sallent (105 m) – Sant Privat d’en Bas, Garrotxa
• Sallent de Pibernat (80 m) – Falgars d’en Bas, Garrotxa
• Sallent de la Batllia (80 m) – Falgars d’en Bas, Garrotxa
• Sallent de la cua d’Euga (60 m) – Falgars d’en Bas, Garrotxa
• Sallent de Bertrans (50 m) – Falgars d’en Bas, Garrotxa
• Sallent de Grau (48 m) – Falgars d’en Bas, Garrotxa
• Salt de Sallent (35 m) – l’Espunyola, Berguedà

DUES PINZELLADES DE TARDOR

A la tardor la floració és esparsa. Hi hauria d’haver abundància de bolets, però ben pocs n’hem albirat; l’alzinoi el més comú. Això sí, hem caminat sota el boscatge als ritmes del vals de fulles empeses per l’oratjol en el seu descens de tardor.

Geranium sanguineum

Una flor no fa estiu, però la mirada del trescador queda atrapada per la bellesa solitària de la flor del gerani sanguini (Geranium sanguineum). La seva resistència al fred -i el fet que no sigui una planta gens llepafils- ens permet gaudir del seu magenta viu en indrets mig amagats, on els verds s’han fet senyors del territori. A casa nostra es pot trobar el gerani sanguini entre els 400 i 1750 m d’altura i, depenent de la contrada, és conegut amb noms ben diversos: agulles, agulles saqueres, bec de cigonya, bec de grua, forquilles (per les formes capricioses dels fruits de la planta).

Armillaria mellea

Aquest és el bolet que m’ha sortit més al pas aquesta temporada. L’alzinoi (Armillaria mellea), del llatí armilla (braçalet) i melleus (color de mel), és un bolet paràsit de ca l’ample. En general, enterra la seva cama a la base de troncs d’alzines; tanmateix, també ho pot fer en roures i d’altres arbres. Normalment, fa d’escombriaire dels troncs morts, però tampoc no fa gens de fàstic d’un tronc d’arbre viu! Sempre fa la seva feina en flotes (rarament en solitari). Sol ser considerat perjudicial per als arbres forestals, però també per als fruiters. Cada contrada l’ha batiat de forma diferent: rouró, gírgola d’alzina, flota d’alzina, flota d’arbre, cama-sec de soca, bolet de soca, aulinell, olinell, etc. En una tardor humida és força comú en molts boscos.

Salut i natura.