CAOS AL MASSÍS DE L’ARDENYA (Baix Empordà, Girona, CAT)

El massís és també un laberint geològic on el temps ha deixat empremtes geomòrfiques ben curioses; aquí un dom, allí un pa de sucre, més enllà una pedra cavallera. Tot plegat, un caos geològic. L’objectiu de l’itinerari geològic pretenia observar la degradació progressiva de les grans masses granítiques del massís amb un alzinar damunt. Caminant per la Pedralta i el seu entorn, s’ha pogut observar el resultat de la descomposició física del granit. Aquest procés de degradació és el resultat d’una combinació de processos físics i químics que, amb el pas dels segles, actuen de manera desigual sobre el quars, feldespat i mica, els seus minerals principals.

• Passejada geològica per la Pedralta
  • Vegeu detalls de la ruta (mapa, imatges, suggeriments)
  • Grup Esbarzer (ADENC, Sabadell)
  • Guiatge: Josep M. Nogué, geòleg
• N.B. Vegeu la ruta proposada per Josep M. Nogué: Cadiretes, menhirs i Pedralta. Aquesta ruta, força més il·lustrativa de l’entorn geològic, no es va poder portar a terme a causa d’una cacera del senglar. Tanmateix, potser la trobaràs interessant.

DEGRADACIÓ DEL GRANIT

Un bloc de granit inicia la seva degradació quan, amb el pas del temps, aflora a la superfície i disminueix l’enorme pressió a la qual ha sigut sotmès a grans profunditats (Fig 1). Aquest procés es veu accelerat en indrets de condicions climàtiques temperades, com passa a la Mediterrània. Lentament, es van produint fractures i diàclasis (Fig 2) per on penetra l’aigua de pluja carregada de sals minerals i diòxid de carboni de l’atmosfera. Allí pot quedar atrapada durant temps. La dilatació i contracció de l’aigua produïdes pels canvis de temperatura actuen sobre les parets de la fractura lentament, però amb la força i tenacitat d’un martell invisible. Un cop es produeixen fractures, els punts de confluència d’unes amb altres es converteixen en punts febles (Fig 3) on s’accelera la degradació en blocs de roca més o menys arrodonits i cavitats de consideració diversa. Amb el temps, el que era un bloc compacte es transforma en un conjunt de fragments mal encaixats (Fig 4). El procés continua mentre les diàclasis continuïn oferint camins d’entrada a l’aigua i la gravetat ajudi a desprendre el material afeblit, modelant paisatges sempre en metamorfosi. En definitiva, aquell gran roc granític d’antuvi serà demà un conjunt desordenat (caos) de pedres granítiques de mides i formes variades i que es coneixen amb noms diversos:

Geoformes de tota mena …

• • • Blocs (Blocks): fragments de roca, de geometria i dimensions variades, que s’han alliberat del massís rocallós
    • Boles (Boulders): masses de roca més o menys esferoïdals
    • Castells rocosos (Castle koppies): acumulacions de blocs simulant un castell
    • Doms (Bornhardts): turonets en forma de cúpula
    • Pedres cavalleres (Perched blocks): blocs o boles més o menys arrodonides que se situen damunt altres formes convexes
    • Pedres cavalleres oscil.lants (Balancing rocks): varietat de pedra cavallera en la qual el bloc superior es troba en una posició d’equilibri inestable
    • Pilars de roca (Rock pillars): apilament de rocs en vertical de poca dimensió
    • Prominències rocoses (Rock promontories): masses de roca, més o menys disgregades, que sobresurten dels relleus circumdants
    • Torres rocoses (Tors): masses aïllades de roca en posició vertical, semblant una torre
    • Turons de blocs (Nubbins): apilament de blocs arrodonits al voltant d’un dom

  (Carles Roqué i Lluís Pallí. Geologia de l’Ardenya i formes associades. Estudis del Baix Empordà, Vol. 17, 1998, p. 5-42)

  El resultat és un paisatge fragmentat i fascinant, on la geologia sembla narrar una epopeia d’inestabilitat eterna. Un paisatge ben variat i espectacular que atrau l’ull del visitant.

ELS FETS GEOLÒGICS per arribar a la Pedralta (Josep M. Nogué)

1. «En les etapes finals de la formació d’una serralada es produeix una descompressió, cosa que produeix la fusió de les roques més profundes en el que constitueix un magma. 
2. Si aquest magma fos no troba sortida per eruptar en forma de volcans, es va refredant i cristal·litzant formant una gran massa de roca magmàtica que per la composició d’aquest magma ens donarà una gran massa (batòlit) de granit (roca formada per grans de quars, de mica i de feldspats). Això es produeix en època carbonífera (fa entre 250 i 300 milions d’anys).
3. Els moviments tectònics i l’erosió han posat aquesta massa granítica a la superfície.
4. Aquests moviments tectònics produeixen diversos «jocs» de fractures, diàclasis, més o menys verticals, i a causa de l’erosió i per la pèrdua de pressió (descompressió) pel pes de les roques que jeien sobre el batòlit (gruixos de centenars o milers de metres de roca), es produeixen diàclasis més o menys horitzontals, paral·leles a la superfície del terreny.
5. Aquests trencaments a la zona més exterior del batòlit granític deixa blocs de roca més o menys paral·lelepipèdics.

   

6. L’aigua de la pluja s’infiltra aprofitant aquestes fissures, i aquesta aigua a temperatures suaus com ara les de la Costa Brava es combina químicament (hidròlisi), molt a poc a poc, amb els feldspats del granit convertint-los en un material argilós (caolí). El granit suara compacte i molt resistent, esdevé una mescla de grans de quars, plaquetes de mica i un polsim que és arrossegat per l’aigua de pluja i pel vent. El resultat és un material sorrenc molt poc compacte que anomenem sauló. En climes més freds, com ara al Pirineu, aquesta formació de sauló es produeix encara molt més lentament, per la qual cosa els sòls pirinencs sobre granit són molt prims i les roques compactes i cantelludes.
7. La formació de sauló es produeix sobretot a la superfície, però en menor mesura també es produeix al voltant de totes les fissures i sobretot on es creuen diversos jocs de diàclasis. Això fa que els blocs inicialment paral·lelepipèdics es van esmussant i arrodonint pel fet que l’aigua de pluja s’endú la pols (caolí) i els grans de quars i plaquetes de mica del sauló.
8. Aquesta erosió, inicialment química que transforma el granit en sauló i posteriorment física en que l’aigua de pluja arrossega el sauló, deixa uns blocs poc o molt arrodonits, sobretot a les carenes i cims on l’erosió és més activa i hi ha poca vegetació per la manca de sòl. Aquests munts de blocs arrodonits són el què es coneix com a «caos de blocs» o «caos de boles».

   

9. De vegades aquest munt de pedres arrodonides poden deixar cavitats per ensorrament d’unes pedres sobre les altres, formant coves o abrics de no gaire volum.
10. Alguns d’aquests blocs arrodonits seran usats pels humans com a menhirs (com «Es Terme Gran») o altres monuments megalítics, molt freqüents a la zona.
11. De vegades un bloc queda damunt un o diversos blocs més petits formant una columna coronada per un bloc més gran. Parlem d’una roca cavallera.
12. En ocasions molt especials la roca cavallera a més a més és basculant, en un equilibri inestable (seria el cas de Pedralta).
13. El 10 de desembre de 1996 Pedralta va caure i el 25 de maig de 1999 amb l’ajuda de dues grues de gran tonatge les 101 tones de granit tornaren al seu lloc, però falcada. Pedralta tornava a ser al seu lloc, però ja no seria basculant.» (Josep M. Nogué)

ARDENYA, artista geo-geni

Ardenya? Sempre m’ha encuriosit l’origen dels topònims. Aquesta és la llegenda tan poc probable que només podria ser certa! Ardenya era una quirogàstor, parent d’enfora dels ciclops, que vivia del treball de les seves mans, però també de la seva exuberant imaginació, inconformista i un xic rebel. Fou foragitada de la seva Sicília natal; feia nosa en una cultura dominada pel masclisme. Coses del destí, la nau d’exili va posar proa a nord-est. El cim de Bastiments era sempre una fita segura de navegació a la Mediterrània mitològica. I ja se sap que Catalunya fou sempre terra d’acollida. Allí va recalar Ardenya, entre Sant Feliu i Tossa, i allí va trobar-hi feina ben aviat entre el boscatge de sureres entossudides i brolles silicícoles.

Ardenya, com a geo-geni d’imaginació desbordada i agraïda de la germanor d’acolliment, va decidir dedicar la seva vena artística a endreçar el paisatge de la contrada amb uns tocs de personalitat. I, ves per on, la seva passió eren els blocs granítics. Cada matinada, “ben d’hora ben d’hora”, es posava a la feina. En un rampell creatiu va arrodonir quatre roques com qui poleix una peça de ceràmica; del seu rampell matutí van néixer aquells doms granítics, també anomenats pans de sucre, tot i que Ardenya mai no havia tastat un pastís a la seva Sicília natal. La seva vena artística no tenia aturador; avui unes boles, demà uns pilars, demà passat una torre, la setmana següent un castell. I així anar fent. La seva opus magna, però, van ser les pedres cavalleres i, entre elles, la més imaginativa de totes va ser la Pedralta; aquell roc era oscil·lant!

Ardenya, tanmateix, tenia una incontenible dèria per les grans panoràmiques. Diu la llegenda que el nom popular de Cadiretes del massís prové del seu intent fallit de modelar unes graderies colossals des d’on contemplar les sortides de sol. Ara bé, Ardenya tenia un menysteniment absolut per l’ergonomia. Bé ho va provar en diferents indrets i quelcom va quedar plasmat per a la posteritat. Tanmateix, tot el que va tocar a gran escala va quedar fet un “caos”!

Així va ser com el coll del Pla de Pedralta es va convertir en fita de trobada i lloc de culte de generacions de jovent predigital de Sant Feliu i rodalies. Tothom volia comprovar in situ el grau d’oscil·lació d’un roc tan ciclopi. Oh, i amb quin delit feien tots la «prova de l’ampolla» fent bascular la pedra sobre el vidre, amb trencadissa conseqüent i considerable; ai las, fins que el pedrot va dir prou i va rodolar terra avall l’any 1996. Avui, si acudiu al coll, podreu comprovar que la «Pedralta» ja no bascula. L’any 1999, després de tres anys de dol geològic, amb l’entusiasme de subscripció popular i l’ajuda de dues grues de dimensions quirogastòriques es va fer reposició i «fixar» al seu lloc original i, en senyal que comandés respecte, s’hi va clavar una creu a sobre.

Salut i natura.