Trescar per la contrada del Farell (Caldes de Montbui) és un plaer. Era el darrer dia d’hivern, però no ho semblava. Sol radiant, absència de vent hivernal que fa arrufar el nas del trescador. Dia primaveral, inclús de pre-estiu. El Pinyol+ (avui som deu!) va a la descoberta d’aquest bell territori: la joia del romànic de Sant Sebastià, el bruc florit que ens acompanya, les vistes als Cingles de Gallifa, la Mola, el Montcau i, mig amagat, el Castell de Guanta. I més encara…
El Pinyol+, aquest cop quasi colmatat: Marta, Jordi, Mireia, Francesc, Assumpta, Julià, Maite, Ferran, Jep i Laia. El Pinyol, esperonat per Laia, s’havia proposat aquest tresc -o similar- des de feia mesos. De fet, el crit de guerra era “El Farell”! Una contrada no gaire coneguda per a alguns de nosaltres. La nostra variant de la jornada va ser, tot i el temps d’expectació transcorregut, un xic fruit de la improvisació. Calia fer honor al nostre cognom, Depega. No per això ens va proporcionar menys gaudi. Com que érem més, també vam riure més.
EL TRESC
Tothom va comparèixer, pels voltants de l’hora acordada, a Sant Sebastià de Montmajor. Aquest és un llogaret amb aire romànic i amb vistes als Cingles de Gallifa. Un locus amoenus com n’hi ha pocs. Els primerencs van tenir temps de fer un cafè -o equivalent- al restaurant que ara ocupa el que havia sigut la rectoria de Sant Sebastià. Eren altres temps; quan la gent generalment trescava per obligació o, probablement, per supervivència.
Ens ho vam prendre amb calma. Vam gaudir del paisatge. Vam gaudir de les primeres flors que anunciaven primavera. Vam gaudir la sobrassada –Assumpta hi havia posat ‘ses seves mans‘!-, arribada de Mallorca per a l’ocasió. Vam gaudir del safareig tot fent camí i també durant l’àpat vora el Torrent de Guanta, en un segon locus amoenus. Aquestes són algunes imatges del dia:
Havíem programat un tresc circular d’uns 9kms. De fet, però, es va convertir en un tresc semi-circular de 13km, com es pot comprovar en aquest descriptiu: Sant Sebastià de Montmajor-Castell de Guanta-Sant Sebastià
LA FLORA
Aquesta època de l’any (febrer-maig), caminant per terreny silícic i solellós, és temps propici per admirar l’abundant i delicada floració del bruc boal (Erica arborea). Les seves flors acampanades i flairoses regalen els nostres sentits amb la seva coloració blanca durant una bona part del camí.
En les zones més obages hem pogut admirar les violes de bosc (Viola alba) i també les violes de pastor (Anemone hepatica). En solitari, en mig de l’herba i vestida de blau intens, hem avistat la petita i humil calabruixa (Muscari neglectum). El marfull (Viburnum tinus) ja estava a les acaballes de la seva abundat floració; però la seva flaire intensa encara es feia sentir al nostre pas. El romaní (Rosmarinus officinalis) i la farigola (Thymus vulgaris) també ens han acompanyat, però poca estona. I també ens ha sorprès, pujant pel Torrent de Guanta, el càrritx (Ampelodesmos mauritanica); semblava que estàvem a Mallorca, on és molt abundant. Fins i tot hem pogut admirar el color rosa intens i groc de la flor d’alguna estepa blanca primerenca (Cistus albidus). Colors de finals d’hivern; un regal pels ulls, com es pot comprovar en aquesta galeria d’imatges:
Tot plegat, un regal pels sentits i un excel·lent comiat hivernal.
esporqueret 