A CALS REIS VOLEM ANAR … (Orient, Alaró, Bunyola – Mallorca, IB)

Una setmana de Nadal a Mallorca amb temps de bonança i sol d’hivern, com acostuma a ser el Nadal mallorquí; així s’havia programat. Ai las, la cua d’una borrasca atlàntica va esvalotar la programació. Jornada rere jornada, nuvolades, pluges o plugim i boires ens van mostrar la “Roqueta” des d’una perspectiva intimista, màgica i diferent; tanmateix, no menys bella i encisadora, per cert.

EL TRIANGLE MÀGIC
Tresca que tresca …

El triangle format per Alaró, Orient i Bunyola, un indret a resguard de la Serra de Tramuntana, va ser el locus amoenus escollit per fer sis trescades de reconeixement, aprenentatge i gaudi del territori. Un territori on la geografia i la història han jugat a fer alquímia lenta. És més que una simple qüestió de mapes: és un conjunt d’ecosistemes que s’encaixen, d’antics camins que s’entrecreuen en un relat transmès durant segles. Alaró, amb el seu castell, aporta la memòria heroica  i estratègica; aquells temps en què la resistència fou una forma de vida. Orient, llogaret recollit i gairebé secret, és el cor verd d’aquest triangle, hereu de saviesa agrícola nascuda en època islàmica. Bunyola, és el pont natural entre el pla i la muntanya; entre la Mallorca quotidiana i l’aspra Tramuntana.

A ritme de calma mallorquina s’ha gaudit de la majestuositat d’uns indrets sempre sorprenents, inclús sota la grisor de les nuvolades, de la boira i del plugim. Aquestes són les sis rutes amb la seva descripció, suggeriments, imatges i altres detalls que podrien ser del teu interès:

ORIENT
A Cals Reis volem anar …

El llogaret d’Orient sembla un diminut univers dins la serra de Tramuntana. Aquí el temps no s’ha aturat, però ha après a caminar a poc a poc. Tot i ser hivern, el poble descansa en una vall verda, envoltat d’alzines, oliveres i penyals calcaris que canvien de color amb la llum del dia. La seva història és discreta i es remunta a l’època islàmica; aleshores la vall d’Orient formava part d’un sistema agrícola basat en l’aigua, els marges i els horts. Inclús després de la conquesta catalana (s. XIII), Orient va créixer com un llogaret dispers, més vinculat a la terra que al poder.

A Orient la natura, la història i la llegenda no competeixen, més aviat conspiren juntes per crear un ambient de misteri o una sensació d’encanteri. Si es visita aquesta vila per Nadal, caldrà anar a picar a la porta de Cals Reis, a l’entrada de la vila; després, havent “encomanat els regals”, pujar pel carrer dels Reis d’Orient fins a l’església de Sant Jordi, entre cases de pedra, austeres i sòlides que ens parlaran de la vida de pagesia, d’adaptació al medi i resiliència. Un cop a la plaça de l’Església ens caldrà escoltar el silenci, només trencat pel vent i campanes llunyanes.

SITGES I FORNS DE CALÇ
Cultura del foc i la paciència …

Tresca que tresca pel “triangle màgic”, sota els alzinars ombrívols de la Serra de Tramuntana, ensopegarem sovint amb sitges i forns de calç. Alguns restaurats, altres deixats de la mà de déu, tots ells ens mostren les petjades silencioses d’una cultura del foc, de la paciència i del coneixement empíric. Generacions de carboners i calciners visqueren llargues jornades sota les ombres d’alzines transformant amb parsimònia la fusta i la pedra en energia i matèria útil. L’art del carboner era un art subtil. Les sitges de carbó eren d’una elaboració quasi ritual i exigien vigilància constant; el foc havia de respirar, més que cremar.

Els forns de calç, amb l’aliment de pedra i llenya, produïen calç viva, material indispensable per a la construcció, l’agricultura i la higiene. Ambdues activitats van anar configurant un paisatge cultural avui encara perceptible: camins, barraques, sitges, forns de calç, algun aljub i clapes netes dins l’alzinar. Temps enrere els alzinars es transformaren en laboratoris preindustrials, on la temperatura i el pas del temps eren mesurats amb l’ull, la paciència i l’experiència. Carboner i calciner eren més que oficis; eren formes d’entendre la muntanya com un organisme viu, exigent i generós alhora.

MARJADES I OLIVERARS
Mestres margers, els arquitectes sense plànols …

Els mestres margers eren -encara ho són- uns arquitectes sense plànols, però amb memòria i ofici acumulats. Davant un pendent impossible, el marger no lluitava contra la muntanya: la persuadia. Així, pedra a pedra, cada marge restava encaixat sense morter i ordenava el terreny perquè retingués la terra, l’aigua i el temps. Les marjades són una tecnologia ancestral encara funcional i representen una lliçó de sostenibilitat abans que aquest mot hagués nascut i fet fortuna.

Trescant per les contrades de Tramuntana, és tot un espectacle observar les marjades de pedra en sec i oliverars en harmoniosa coreografia entre la gravetat, l’enginy i la persistència humana. L’olivera, un arbre auster, resilient i longeu, s’adapta a la perfecció sobre les marjades on el sòl és prim i la terra magre; sembla haver trobat el seu hàbitat ideal. Les formes capricioses dels troncs d’oliveres centenàries semblen els guardians de les essències d’un producte -l’oli- que és molt més que un aliment; és també moneda, cultura, llum i identitat. Ens trobem davant un paisatge profundament cultural on natura i intervenció humana són indestriables.

COLORS HIVERNALS
Fongs i flora

Els inicis d’hivern no és la millor època per gaudir de la flora i dels seus colors. M’ha cridat l’atenció, tanmateix, l’abundància de floració de frarets (Arisarum vulgare), també coneguts com a apagallums, frare bec, frare cugot, gresolet o rapa de frare, entre d’altres. Es tracta d’una planta molt corrent a les illes Balears i també molt fàcil de reconèixer: la inflorescència sembla la caputxa d’un frare de la qual surt el nas ben visible. Pujant a la serra d’Alfàbia he albirat, entre pedres i carritxeres, unes ufanoses cebes marines (Drimia maritima), també conegudes com a ceba d’ase, ceba porrera o ceba rotja. Faran la floració en ple estiu; ara estaven en la fase inicial de creixement. La ceba marítima és altament tòxica; tota la planta, però especialment el seu enorme bulb. Sempre m’he preguntat per què diantre els entenimentats micòlegs li diuen “maritima“, si la trobes entre els rocs de la serralada; segur que deu ser per la seva proximitat al mar.

El clima moderat i humitat generosa havia afavorit la mostra de fongs. Els exemplars de bolet més abundós que s’han albirat han sigut els clitocybes. La mostra no té cap pinta de ser de l’espècie “nebularis” (brumoses); per tant, obviaré el debat sobre la seva comestibilitat o toxicitat. Els bolets albirats més espectaculars, pels seus colors vius, han sigut les cassoletes vermelles (Sarcoscypha coccinea) i la tremolosa taronja o mesentèrica (Tremella aurantia – Tremella mesenterica); no sabria dir quina de les dues (l’excés de pluja podria haver influït en la decoloració). M’ha sorprès la presència freqüent de gites de bruixa (Clathrus ruber), també conegudes com a reixes del diable, crancs o crestes de gallina. Malauradament, totes elles estaven fetes malbé per l’excés d’humitat; ni tan sols olor feien. En una de les antigues sitges s’havia plantat un exemplar de pixacà de garsa (Coprinopsis picacea); cal tenir present que és metzinós i que es pot confondre amb el bolet de tinta o pixacà barbut (Coprinus comatus). La preparació de exemplars joves del bolet de tinta, combinats amb all, ceba i julivert, és un plat que fa enveja als déus de l’Olimp. En un racó, vora la roca i entre fullaraca, hi havia un únic exemplar de llengua de bou (Hydnum repandum), conegut també com a picornell pelut, picornell de pi, llengua bovina, bolet d’agulles, llémena i llemenera, entre d’altres. Una truita d’exemplars joves de llengua de bou és un plat exquisit. 

Salut i natura.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.