UN TAST DE L’ALGARVE (Portugal)

N’havia sentit parlar de l’Algarve. Tanmateix, era per a mi un indret endinsat en la boira de la ignorància. Ara que he trescat uns dies per la costa sud de Portugal, la boira ha escampat una mica.

Per conèixer i poder copsar un territori no hi ha com recórrer-lo a pas tranquil, observar el medi natural i, així, poder-lo situar en el seu context històric i humà. Aquesta activitat és considerada com a “eco-turisme”; que, avui dia, si un producte no porta l’etiqueta “eco” o “bio” no ven. Personalment, em considero més com a viatger i trescador. Això és el que he fet durant cinc jornades de tresc per assaborir un tast de l’Algarve.

Dels meus temps d’adolescència em va quedar gravat a la memòria el nom de l’Infant de Portugal, Enric el Navegant. Tanmateix, mai no hauria imaginat que un dia trescaria prop de la vila de Sagres, on Enric va deixar la seva petja històrica. De fet, va ser ell qui va fundar Sagres l’any 1417  i on morí l’any 1460. La vila de Sagres (2000 hab.), així com el Cabo de São Vicente, a tret de pedra de la vila, són símbols més que rellevants dels descobriments portuguesos del segle XV. La vila pot presumir de la seva Escola de Sagres; una escola nàutica de primer nivell (ciències i tècniques necessàries per a la navegació, la geografia i la cartografia) fundada per l’infant Enric, que va posar Portugal al mapa dels països en projecció oceànica. Tant va ser així que  Sagres va atraure personalitats del món de la navegació i cartografia com el mallorquí Jehuda Cresques (també conegut com a Jafudà, o mestre Jacomé de Mallorca); efectivament, segurament ho has endevinat, el cartògraf qui, juntament amb el seu pare Abraham, havia contribuït a crear  l’Atles Català l’any 1375. Des del segle XV ha plogut força i l’abrasió atlàntica ha fet el seu efecte; efecte físic i també de revisió històrica. Ai las, alguns historiadors han dit la seva i qualifiquen l’Escola de Sagres de falsedat romàntica. Si és del teu interès, pots llegir “La Escuela de Sagres: la construcción de un mito romántico“, de Pere Roca-Bruzzo (Centro de Estudios de la América Colonial, UAB, 2019). Tanmateix, jo em quedo amb el meu romanç; se non è vero, è ben trovato. Els encontorns de Sagres, avui dia, s’han fet famosos per ser el lloc de trobada dels amants del surf; Praia do Beliche, a Sagres, n’és un bon exponent. “Sagres” és també la marca d’una de les dues cerveses portugueses de renom, juntament amb la Super Bock; però això ja són figues d’un altre paner. Dies després vaig poder retre homenatge a l’infant Enric al port de Lagos, on hi ha una estàtua a la seva memòria.

ALGARVE

El mot Algarve, com també s’haurà endevinat, és de procedència àrab. El territori va ser colonitzat pels àrabs durant cinc llargs segles, (713-1250). No s’ho van pensar gaire per atorgar a la regió un topònim llustrós; simplement la van batejar Gharb al-Àndalus, és a dir, el “Ponent d’Àndalus“. Quan l’Algarve va passar a mans portugueses va ser considerat com a Regno do Algarve; és a dir, un regne de iure i merament honorífic, sense constitucions, ni fòrums, ni autonomia i sempre depenent del rei de Portugal. En qualsevol cas, a partir de la segona meitat del segle XX el topònim Algarve es va torcar la pols de la història i es va convertir en molt llustrós des de la perspectiva turística.

Des del punt de vista geogràfic podríem imaginar l’Algarve com un rectangle de territori situat al migjorn de Portugal; un rectangle d’uns 170 km (est-oest) per uns 60 km (nord-sud). A llevant, el riu Guadiana fa de frontera amb el regne d’Espanya. Al nord, el seu límit és la regió d’Alentejo. Al sud i a l’oest, l’oceà Atlàntic ha esculpit la costa artísticament. La combinació de platges de sorra fina s’harmonitza estratègicament amb imponents i dramàtics penya-segats. Pel que fa a les platges, algú podria pensar que vista una, vistes totes; no és el cas. Algunes, acaronades per onades lentes o ferotges, són amples i immenses i el seu entorn és planer i lliure d’obstacles visuals; d’altres, més petites, degudament esculpides a recés dels penya-segats, ofereixen al visitant una ambientació més intimista. Dels penya-segats es podria dir el mateix, per la seva varietat. Alguns són majestuosament monumentals, dissenyats per l’abrasió marina formant espectaculars flysch; altres, en terreny calcari, presenten formes més arrodonides, illots, cavitats o els sorprenents “algars” (dolines gegants). Tot plegat, una posada en escena per deixar bocabadat qualsevol ull que ho contempli. I, terra endins, sobta la verdor del territori; un territori ondulat i sinuós com si hagués sigut modulat per l’empenta d’onades gegantines de la mar propera. Un territori plaent a la mirada. És l’Algarve.

5 RUTES DE TRESC – Un tast de l’Algarve

• Guiatge i allotjament
L’estada a l’Algarve es va fer sota el guiatge d’Aleix Rodríguez (Acaminar Travel). Aleix és un guia tranquil, extremadament eficaç i gens invasiu. No resulta fàcil gestionar i complaure totes les sensibilitats d’un grup de 18 persones. Aleix ho va aconseguir amb escreix; va fer un arbitratge d’excel·lència sense ser el protagonista del partit. L’allotjament, en un hotel a tocar del riu Arade als afores de Portimão, era el lloc ideal per poder fer les cinc rutes programades sense perdre gaire temps amb els trànsferts del grup als punts d’inici i final de cada ruta. De l’hotel destacaria l’amplitud i netedat de les habitacions, la tranquil·litat de la zona i els dos àpats diaris (esmorzar i sopar) d’autoservei i horaris europeus, com també el tracte amable i eficient de tot el personal de serveis.

• Portimão
Portimão, amb uns 50.000 habitants, és una ciutat de rellevant trajectòria històrica de la regió de l’Algarve (municipi de Faro); és considerada la tercera ciutat de més rellevància turística de la regió, després de Faro i Lagos. Situada en la costa atlàntica sud de Portugal, en la desembocadura del riu Arade, va ser important pel comerç (nous, ametlles i figues) i avui dia pel turisme (Praia da Rocha és el seu exponent d’atractiu turístic). Portimão va ser el lloc d’allotjament i emplaçament de referència de les cinc rutes de tresc per l’Algarve.

RUTA 1
Praia da Luz – Camins de ronda – Salema (11,99 km)

Aquesta és la primera de dues rutes que es van fer partint de la vila de Praia da Luz; aquest cop en direcció oest, per finalitzar al llogaret de Salema. Dia d’ambient hivernal, ennuvolat, però amb temperatura agradable. Aquesta ruta és, de fet, un camí de ronda agradable amb vistes a la immensitat de l’Atlàntic i els grandiosos penya-segats de la costa. També és una ruta per fer aturades intermitents a les llargues platges de sorra fina i remullar els peus als extrems de les ones. Ruta de molt bon fer i especialment recomanada a l’hivern o primavera, quan l’Algarve encara no està gens massificat.

• Indrets d’interès
  • Praia da Luz
  • Burgau
  • Forte de Almádena
  • Salema

• Ruta Wikiloc
Vegeu detalls del recorregut (km, desnivells, temps invertit, imatges, descripció per trams, etc.) a rutes Wikiloc d’esporqueret: Praia da Luz-Camins de ronda–Salema
• Galeria – 10 panoràmiques en ruta

RUTA 2
Odeceixe – Canal de Água – Praia de Odeceixe (13,69 km)

Aquesta és una ruta amb recorregut, en part, per l’interior agrícola de l’Algarve. Partint del llogaret d’Odeceixe, ressegueix un canal d’aigua que transita en paral·lel a la costa atlàntica sud de Portugal. Els camps, vestits del groc intens de la vinagrella (Oxalis pes-caprae), alegren bona part del camí. El tram de costa atlàntica és certament espectacular, especialment en arribar a la zona de penya-segats de formacions rocoses flysch (formacions de capes de diferent duresa de roca sedimentària). L’indret de platja d’Odeceixe no és menys magnífic. Ruta sorprenent i de bon fer.

• Indrets d’interès
  • Odeceixe
  • Moinho de Odeceixe

• Ruta Wikiloc
Vegeu detalls del recorregut (km, desnivells, temps invertit, imatges, descripció per trams, etc.) a rutes Wikiloc d’esporqueret: Odeceixe-Canal de Água-Praia de Odeceixe
• Galeria – 10 instantànies panoràmiques

RUTA 3
Sagres (Praia do Beliche) – Cabo de São Vicente – Forte Beliche (14,91 km)

Finalitzar l’any a la “fi del món” no està gens malament; Cabo de São Vicente, des de la meva perspectiva, ho sembla; és, de fet, el “finis terrae” de Portugal. Aquesta ruta no és de tan bon fer com els camins de ronda que generalment voregen la costa de l’Algarve; els 5 km de costa atlàntica, abans d’arribar a Cabo São Vicente, ofereixen un terreny rugós i pedregós un xic incòmode (aconsellable fer ús de botes de caminar). Tanmateix, és una ruta molt recomanable.

• Indrets d’interès
  • Sagres
  • Farol de Cabo São Vicente
  • Cabo de São Vicente
  • Forte de São Vicente
  • Forte de Santo António de Belixe

• Ruta Wikiloc
Vegeu detalls del recorregut (km, desnivells, temps invertit, imatges, descripció per trams, etc.) a rutes Wikiloc d’esporqueret: Sagres (Praia do Beliche)-Cabo de São Vicente-Forte Beliche
• Galeria – 10 panoràmiques espaterrants

RUTA 4
Carvoeiro – Platges/Dolines/Coves – Praia da Marinha (10,28km)

Aquesta ruta és força apropiada per inaugurar el nou any, 2024. És, potser, la ruta de tresc més popular i turística de l’Algarve; en un dia normal de temporada turística deu ser un formiguer! Tanmateix, i per sort, el matí del dia de Cap d’Any la majoria de gent aprofita per dormir fins tard. Hi havia gent en aquest preciós camí de ronda, però sense massificació. Recorregut de molt bon fer i amb l’atractiu dels “algars” (dolines), platges de sorra fina i formacions rocoses fascinants.

• Indrets d’interès
  • Carvoeiro
  • Forte de Nossa Senhora da Encarnação
  • Algar Seco
  • Farol de Alfanzina

• Ruta Wikiloc
Vegeu detalls del recorregut (km, desnivells, temps invertit, imatges, descripció per trams, etc.) a rutes Wikiloc d’esporqueret: Carvoeiro-Platges/Dolines/Coves-Praia da Marinha
• Galeria – 10 grans panoràmiques

RUTA 5
Praia da Luz – Ponta da Piedade – Lagos (11,37km)

Aquesta és la segona ruta que s’ha fet des de Praia da Luz; aquest cop en direcció est, per finalitzar a la vila de Lagos, la segona zona de més rellevància turística de l’Algarve. Es tracta d’un recorregut variat i fascinant, sigui per les seves platges, per l’orografia de formes capricioses dels penya-segats, pel recorregut entre la verdor i el groc lluminós de la vinagrella (Oxalis pes-caprae) o per l’espectacularitat de la zona del far i Punta da Piedade, o pel centre històric de Lagos. Un recorregut sorprenent, variat i de bon fer.

• Indrets d’interès
  • Farol da Ponta da Piedade
  • Forte da Ponta da Bandeira
  • Lagos

• Ruta Wikiloc
Vegeu detalls del recorregut (km, desnivells, temps invertit, imatges, descripció per trams, etc.) a rutes Wikiloc d’esporqueret: Praia da Luz-Ponta da Piedade–Lagos
• Galeria – 10 instantànies de la ruta

TOC FLORAL

Durant la meva època de segon de batxillerat (sóc de la vella escola) el meu mestre més admirat, Jesús Garrido, va organitzar una excursió de classe al mar. Hi havia llevantada i calia admirar l’exèrcit de grans onades que intentaven conquerir la rocosa costa del Coll d’en Rabassa (prop de l’Arenal de Palma) i observar en directe els efectes de l’abrasió. Era un recorregut d’anada i tornada d’uns 15 km, sense pa ni aigua; això sí, tots més contents que un gínjol. No cal dir que a la tornada caminàvem de tot en tot sedegosos; tanmateix, el més llest de la classe ens va mostrar com apaivagar la set. Vora el camí vam descobrir per primera vegada la vinagrella i la seva virtut de fer salivar les llengües més assedegades. Tots anàvem mossegant un llarg peduncle de vinagrella. I que n’era d’aspre! Aquella tarda i la vinagrella, van quedar per sempre sembrades per les voreres de la meva avinguda dels bells records. I també la dubtosa virtut d’aquella herba. Herba que, per als botànics més entenimentats, serà una ordinariesa; però, per a mi, una ordinariesa extraordinària.

Trescant per l’Algarve vaig rememorar aquells anys d’adolescència; vaig quedar bocabadat en albirar el mantell vastíssim, compacte i exuberant de color verd i la seva eclosió de floració d’un groc intens que colonitza sorrals costaners, prats i voreres de camins. Mai no havia contemplat aquella herba amb tanta exuberància. A Catalunya n’hi ha per tota la costa, però no amb tanta abundor. És la vinagrella (Oxalis pes-caprae):

• • Família: oxalidàcies.
  • Etimologia: el nom “oxalis” li és definit per la presència d’àcid oxàlic i sals oxàliques, que són responsables del sabor agre de les tiges i fulles. El seu epítet “pes-caprae” sembla que fa referència a la forma de les fulles (semblen la petja de la peülla d’una cabra).
  • Noms comuns, segons la contrada i varietats: Agret. Avellaneta. Fel i vinagre. Flor d’avellana. Magret. Pa amb peixet. Pa de cucut. Vinagrella.

Aquesta herba, de floració hivernal, és d’origen sud-africà i se la considera una espècie exòtica invasora; per tant, prohibida. Competeix amb les herbes autòctones i, per la seva facilitat de reproducció, impedeix que creixin de forma massiva. En zones de sorrals costaners és força perjudicial, ja que empobreix la diversitat i altera la dinàmica dunar. Tanmateix, en geobotànica no hi ha consens sobre la problemàtica d’aquesta herba “invasora”. En alguns indrets, els pagesos la consideren molt beneficiosa, per diverses raons:

• Millora la capacitat de retenció d’humitat a terra.
• Protegeix les arrels dels cítrics en dies de gelades.
• Protegeix la fruita d’atacs de fongs.
• A l’ocupar els camps en exclusiva, el pagès no necessita fer ús d’herbicides.
• A l’estiu desapareix. Passa l’estiu sota terra (geòfit).
• Tanmateix, per la seva concentració d’oxalat de calci (cristalls en forma d’agulla), no és bona per a la ramaderia.
• En poques quantitats, es pot consumir en amanides pel seu sabor avinagrat. Sense passar-se, que l’àcid oxàlic és metzinós en grans quantitats.
  • A debat:  Neòfits i arqueòfits (plantes prohibides – geobotànica)

Llevat de l’exuberant manifestació de la vinagrella, l’hivern no és la millor estació de l’any per observar i admirar la varietat de flora de la zona costanera de l’Algarve. Tanmateix, em va fer goig trobar-me amb tres varietats d’estepa:

• Cistus albidus (Estepa blanca): És d’admirar la seva coloració rosa i pètals lleugerament arrugats que semblen de paper fi. Abundant a casa nostra.
• Cistus monspeliensis (Estepa negra): Planta que sempre confon el botànic novell pel color blanc de la seva flor. És la fulla que és negrosa! Abundant a casa nostra, també.
• Cistus ladanifer (Estepa ladanífera): Només es podien apreciar els seus fruits ja ben secs; càpsules amb 10 cel·les en el seu interior. Les seves fulles allargades són impregnades d’un oli olorós i enganxós (làdan) que s’adhereix a les mans; es feia servir en perfums i alleugera la tos (Beni, companya de tresc i admiradora de tota bellesa, em va comentar que a pagès, a casa dels avis, penjaven estepa ladanífera a la porta per atrapar mosques i mosquits). Planta abundant a l’Algarve; en vam albirar camps sencers.

En terres costaneres argiloses, generalment en camps d’oliveres, també vaig poder admirar redols d’Arisarum simorrhinum (Fraret o Cugot) amb la seva floració que sembla un ermità encaputxat; d’aquí el seu nom local de Rapa de frare, Frare o Fraret. L’Asparagus albus (Esparraguera de moix) també donava senyals de vida en paratges similars, ara amb fruits vermells ja granats. No podia faltar a la cita el Crithmum maritimum (Fonoll marí), que a Mallorca és una delicatessen envinagrada. També despuntaven les cebes marines (Drimia maritima) amb el seu fullam ufanós que tenen el seu hàbitat natural en el Marroc; en primavera despuntaran els seus raïms de més de 40 flors grandioses i de gran bellesa. Entre roques, cap a Cabo São Vicente, vaig albirar i gaudir de la flor rosada del Centaurium littorale (Centaury costaner) en plena floració; una flor de bellesa extraordinària que contrasta amb l’aridesa del terra. Aquesta planta, des de l’antiguitat, es feia servir com tònic per les afeccions hepàtiques i estomacals. No l’havia vist mai; un petit gran goig.

Salut i natura,
EsPorqueret