MENORCA, UN POM DE FLORS – Camins de Menorca (i 2)

Aquesta primavera ha sigut regada com no feia anys; també a Menorca. Observar la línia de l’horitzó, caminant vora mar fent Camí de Cavalls, era un regal per als ulls. El contrast entre els blaus i turqueses de les aigües marines amb el mantell verd de les terres costaneres -esquitxat i farcit de mil colors- semblava una labor de retalls immensa que hauria enlluernat la imaginació de Van Gogh o Monet.

Menorca florida

Aquesta primavera, generosa amb pluges, ha vestit els camps de Menorca de tot color. En la zona costenca del nord de l’illa, la flora s’adapta a les condicions de vent de tramuntana, salinitat i sòls pobres. Allí predominen espècies endèmiques i mediterrànies; des de socarrells (mates espinoses en forma de coixinet), estepes, romaní, matollars baixos i resistents com el garric, l’ullastre o el llentiscle, per citar-ne algunes. Aquest abril el mantell calidoscòpic era impressionant; tots els colors de l’espectre electromagnètic que l’ull humà podia captar s’hi trobaven representats. Des dels violacis i blavosos, passant pels roses, grocs i vermells. Tanmateix, ens ha sorprès la gran quantitat de plantes paràsites albirades al llarg del recorregut. Jo mai no n’havia vistes tantes en tan poca extensió.

• Mostra de plantes albirades

Colla de paràsits!

El vesc (Viscum sp) que mai no falti per Nadal a la nostra llar! Tothom vol tenir que només sigui un brot de vesc! Per Nadal, en algunes cultures, un brot de vesc (mistletoe) penja de la llinda de la porta de casa i convida les parelles que s’hi troben a sota a fer-se un petó nadalenc. Oh, que bonic, oi? Sempre havia associat el vesc amb la bona sort i compendi de felicitat. La meva romantització d’aquesta planta va caure en picat el dia que em vaig assabentar que era una paràsita, ai las!

D’entrada, la majoria dels mortals de la meva generació havíem après que les plantes eren autòtrofes; és a dir, vivien fabricant el seu aliment. Doncs no, no és exactament així. Hi ha una munió de plantes heteròtrofes que s’alimenten d’altres, sigui totalment o parcial. Inclús hi ha plantes que s’alimenten de fongs, com és el cas de la Monotropa uniflora, tota ella de color blanc. En botànica són conegudes com a plantes paràsites i se n’han identificat 292 gèneres i 4750 espècies (pels volts de l‘1,6% de les espècies de plantes de flor i fruit). Una planta paràsita és aquella que s’aprofita d’altres per sobreviure; sigui per fer la fotosíntesi, sigui per aconseguir aigua i altres nutrients de la planta que fa d’hoste, sigui per a les dues coses.

Bellesa a part, són ben interessants les plantes paràsites. Cal tenir present que no totes les plantes paràsites ho són amb el mateix grau. Algunes d’elles només són parcialment paràsites; són les hemiparàsites. Aquestes poden fer la fotosíntesi perquè gaudeixen de clorofil·la; per tant, són de colors verdosos, però s’alimenten d’altres. L’exemple més paradigmàtic és el vesc (Viscum sp). Algunes altres són paràsites al cent per cent; són les holoparàsites. Aquestes no poden fer fotosíntesi; en conseqüència, “roben” tant la fotosíntesi com l’aigua i nutrients dels seus hostes; “entren fins a la cuina”, com aquell qui diu! Solen ser de colors groguencs. Un bon exemple podria ser el frare d’estepa (Cytinus hypocistis). També val a dir que hi ha plantes “oportunistes”; són plantes autòtrofes que “roben” quan es presenta l’ocasió. Qui li faria un malfet a una bona arrel, branca o fulla! I posats a “robar”, fins i tot hi ha plantes holoparàsites que s’autotransfereixen gens de la planta hoste!

Paràsites albirades (Costa nord de Menorca)

Salut i natura