LLUC, EL COR DE MALLORCA (1) – (Illes Balears)

Res millor que passar la setmana de Nadal aïllat al cor de les muntanyes de la serra de Tramuntana mallorquina per trencar amb la rutina del dia a dia.

El santuari de Lluc és l’enclavament perfecte per gaudir de la natura, la tranquil·litat i la relaxació. Trescar aquell entorn de màgia i encanteri pels voltants del Clot d’Albarca amb la melodia del Cant de la Sibil·la com a rerefons nadalenc és un petit plaer dels déus.

Me’n record

Me’n record de la primera vegada que vaig pujar a Lluc; era l’excursió de l’any de l’escola i jo tenia nou anys. Era una jornada d’il·lusió incontenible per als més petits! En arribar Salt de la Bella Dona, sa camiona es returava una mica per admirar aquells cims i valls. A mi em semblaven la fi del món; em feien por i una estranya sensació de vertigen alhora. Abans d’arribar al santuari, al pas del puig de ses Monges o els Puats, des de sa camiona ens feien admirar ses monges, just a mà dreta; allí es dirigien les nostres mirades infantils. A mi em van haver d’explicar que ses monges eren aquelles pedres punxegudes i que semblaven monges petrificades en actitud de pregària. Oh!  Un cop al santuari i a punt d’anar a besar la Mare de Déu, els ulls es posaven en el desproporcionat monument a un bisbe que, en actitud reverent, presidia i presideix el pati d’entrada de la basílica. Aleshores, no ens preocupava gaire qui era aquell personatge (el bisbe Campins, un mallorquinista de soca-rel). De fet, les nostres ments estaven fixades en la visió de la Mare de Déu. Dins la basílica i arribats a la cripta, passàvem un per un davant de la Moreneta en silenci absolut i besàvem reverents el seu peu respirant la flaira de l’encens, aclaparats pel misteri de l’entorn. Un instant sagrat. A la sortida, compràvem les Mides de la Mare de Déu a la botiga de records, les penjàvem al braç esquerre, caminàvem a fer un mos i un glop a la Font Coberta i lluíem les Mides tot el dia fins a tornar a casa, on les mostràvem tot alabats. Havíem estat a Lluc! Havíem peregrinat a Lluc ! Encara me’n record!

Ses Mides

Mai no deixen de sorprendre els usos i costums ancestrals de la contrada que trepitges. Aquest és el cas, per exemple, de les Mides de la Mare de Déu de Lluc. Un temps, quan pelegrinaves al santuari de Lluc, no tornaves a casa sense unes Mides penjades al braç esquerre. Als visitants forans les Mides els hi diuen ben poc o res; tanmateix, tenen un rerefons històric. Des de l’antiguitat, tradició documentada ja al segle XIV, els pelegrins mallorquins tots ells volien tocar la gonella de la Verge de Lluc perquè creien que tenia propietats miraculoses i també mullaven les puntes dels mocadors dins la llàntia d’oli de la Verge per curar els malalts. Aquesta pràctica continuada provocava el deteriorament de la gonella, de la llàntia i de l’oli. Endemés, aquells mocadors mullats d’oli es convertien en transmissors d’infeccions en arribar als malalts de casa! Amb el pas del temps, es va haver de retirar la gonella i aturar el costum de mullar mocadors dins la llàntia. En contrapartida, es va iniciar el costum d’adquirir unes mides de la Verge. Les Mides són cinc cintes de colors de seixanta-un centímetres de llarg; exactament l’alçada d’estàtua de la Mare de Déu de Lluc, tallada en pedra policromada. Els colors són els quatre pigments bàsics que fan servir els pintors: groc – blau – roig – verd; la cinquena mida és la senyera mallorquina. Aquestes cintes, lligades amb un pin de l’estàtua de la Moreneta representen el mantell (gonella) de la Verge de Lluc, túnica d’una peça de seda amb brodats de colors. Les cintes simbolitzen també els cornalons dels mocadors que es mullaven dins la llàntia.

Pujolet de sa Trobada

Del segle XIII ençà ha passat molta d’aigua pel Molí de Lluc. Tanmateix, Lluc continua essent el que ha sigut sempre des dels seus inicis. Lluc i el santuari són el símbol puixant de la identitat mallorquina. Les cròniques de llegenda ens expliquen que tot va començar al clot d’Albarca, a l’actual vall de Lluc, als voltants d’un turonet sense nom on un pastor i un monjo van trobar una Mare de Déu. La van batejar com la Santa Figura. Fins a tres cops la van transportar a la petita església d’Escorca (el lloc que els semblà més digne) i fins a tres cops la imatge va tornar a aparèixer al turó on fou trobada. Tot un senyal del cel! Des de les hores, aquell turó fou conegut com el Pujolet de sa Trobada (ara Pujolet dels Misteris) i, just a la seva falda es va decidir construir-hi una primera capella per a la veneració de la Mare de Déu per part de veïnats i pelegrins. Aquell humil inici, difós en aires de llegenda, amb el pas del temps ha esdevingut tot el conjunt de l’actual santuari. La Verge de Lluc és la patrona de Mallorca. Lluc és el símbol d’identitat dels mallorquins; també santuari d’acollida al pelegrí o al simple visitant. A Lluc tothom és ben rebut i convidat a la relaxació, convivència, espiritualitat i recolliment. El santuari de Lluc és el locus amoenus que fa bategar el cor dels mallorquins, però també de forasters i estrangers. No debades es diu que “qui va a Mallorca i no va a Lluc, se’n va matxo i torna ruc”!

Panoràmiques de Lluc –  11 imatges

Flora hivernal

En ple hivern, trescant pels voltants de Lluc i els seus alzinars encisadors o per indrets tan diversificats o tan similars com el puig d’en Galileu, puig Caragoler, l’Ull de Déu, puig de sa Rateta o l’Ofre, no és la millor època de l’any per gaudir de flora abundant. Tanmateix, la flora que repta resilient les condicions adverses del medi natural entre els 700 i 1000 metres d’altura no deixa de sorprendre aquest trescador de pas lent.

El desembre congelat no ha sigut impediment per albirar la diminuta i delicada bellesa de la flor del safrà bord (Crocus cambessedesii) entre els rocs de la vall que separa el puig Caragoler del puig Roig. No gens menys admirable ha sigut el lluminós groc de la flor de l’estepa joana (Hypericum balearicum) que ressaltava sobre el verd intens de les seves rugoses fulles. Aquest trescador l’ha batejada com a Flor de Nadal de Lluc. Admirable ha sigut també la força vital que mostra la figuera infernal (Pastinaca lucida L.) entre els rocs puats del puig d’en Galileu, endèmica de Mallorca i Menorca. I què dir de la recòndita, diminuta i tot curiosa endèmica de les muntanyes de Mallorca, l’ortiga mallorquina (Urtica bianorii); tot ella sobrevivint tímida i com empegueïda -per “gairebé amenaçada”- dins una cova, just al costat de l’Ull de Déu. També ens ha sorprès l’abundància d’estepa blenera o blens de frare (Phlomis italica L.) on hi havia un pam de terra nitrificada; tanmateix, ara no tan vistosa i sense flors. Una planta típica de la muntanya mallorquina que també es troba a Menorca i que, temps enrere, les seves fulles piloses servien de metxa per als llums d’oli (phomis, del grec phlox, que significa flama). En temps primaveral, l’estepa blenera  mostra la seva coloració amb delicades flors rosades agrupades en pisos.

Amb totes aquestes meravelles de la natura n’hem fet un floc de colors i l’hem dipositat als peus de la Moreneta mallorquina. Tan contenta ha quedat amb el ram que haurà incentivat l’enveja de la Morena de la Serra, de la Verge Morena de Częstochowa i de totes les altres -que no són poques!- morenetes del continent!

Salut i natura.